Vuitet

Escric desitjant la mort
La mort de la meva anima en pena
Escric desitjant viure
Viure sense plors de tristesa
Escric intentant ser ferma
Ferma desitjant no caure en la tempesta
Escric desitjant la soledat
Soledat sense plors de tristesa

Historia d’un trobador:

Fa bastant temps, per els pobles de Lleida, un cortesà, molt conegut per les seves histories d’amor i aventures, va ser presentat a una comtessa de terres Gironines.
Es diu que d’aquella senyora, d’esplèndida pell, rosos cabells com rajos de sol, i ulls color blau cel i profunds com la immensitat del mar es va enamorar.
Però dins de tot això hi havia una problemàtica molt important que impedia la unió d’aquest amor.
La dona era casada. Varen passar els anys i l’espurna de l’amor no s’apagava, i desprès de tant de patiment, van decidir posar fi a aquest terrible dolor.
Es varen desplaçar a la muntanya de Montserrat, i allà tots dos agafats de les mans es varen suïcidar.
Una llegenda actual diu que, quan les muntanyes de Montserrat estan en nuvolades, algun amor s’ha trencat, però quan les muntanyes estan amb sol, significa que l’amor de les parelles no s’apaga, sinó que creix.

295. - Foll, digues: què és amor? Respòs que amor és aquella cosa qui los francs met en servitud e a los serfs dóna llibertat. E és qüestió a qual és pus prop amor: o a llibertat, o a servitud:

L'amor es un terme molt complexe de catalogar, suposo que et deu donar ambas coses, llibertat i servitud, però el que mes es denota es la servitud a la que s'imposa un de forma voluntaria quan es troba el amor.
Aquesta servitud no es ni molt mes que intentar mantenir l'espurna de l'amor viva en el temps, i perquè aixó pugi passar s'ha de tenir cura d'ella.
Una llibertat molt important que crec que et pot oferir l'amor es el sapiguer que dia rera dia si es cuidat, donara els seus fruits, es a dir; la continuació de la parella i el sapiguer que viuras la vida junt amb ella.

Viste un corazón solitario
Del qual tu dijiste enamorar,
Porque lo recogiste
Si luego te evadiste en su pensar?
Amor te devo olvidar,
Pues mi mente herida está,
Pero mi corazón pobre de el
Tras este amargo sufrimiento
No te quiere dejar atrás.
Pobre incauto ciego en verdad,
Tras ser pisoteado
Solo con tigo quiere estar,
Dame una solución
Para este dolor aliviar,
Pues ni con mi vida puedo ya.
Un ultimátum te tuve que dar
Para que mi corazón dejara de sangrar,
A la espera de la respuesta estoy
Aguantando llantos interminables
De dolor y de impotencia.
Me mantengo a la espera de tu respuesta
Vagando por los subterraneos de mi conciencia,
Intentando no desvelarme
de mis profundos pensares
Pues mi vida sin ti no tiene futuro alcanzable.

By : LaIa (DiMoNiEt@)